POLÍTIQUES D’IGUALTAT A GIRONA

Les polítiques locals d’igualtat han de ser essencialment transversals. Les desigualtats de gènere són conseqüència de la societat patriarcal en què vivim i per tant es donen en tots els àmbits socials. És per això que el seu abordatge ha de ser també transversal. Aquesta transversalitat en les polítiques d’igualtat implica, d’una banda, la integració de la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques i, de l’altra, posar en pràctica mesures temporals i específiques destinades a reduir o eliminar desigualtats ja existents en tots els àmbits de la vida. Això requereix, evidentment, una aposta de govern clara que sintonitzi aquestes polítiques d’igualtat amb el projecte de ciutat.
Malauradament, en l’actualitat, a Girona no hi ha aquesta sintonia i, a més a més, existeix una percepció social massa generalitzada que les desigualtats de gènere s’han reduït suficientment perquè fer-hi front no sigui prioritari. Per això ens trobem amb un Pla de Polítiques de Dones que va fracassar des del primer moment. Un pla que va néixer sense pressupost i que va eliminar el concepte d’igualtat del seu propi nom. Un pla que ha declarat inviables més d’un 20% de les accions plantejades inicialment i que no crec que superi el 50% d’accions realitzades a la seva finalització. Un pla que era clarament insuficient ja en el seu plantejament, i l’aplicació del qual ha resultat encara més insatisfactòria.
Això no pot ser. No pot ser que la deixadesa o desinterès d’alguns representants polítics comporti un pas enrere en les polítiques d’igualtat al nostre municipi. És en aquest sentit que Emakunde, l’Institut Basc de la Dona, proposa el disseny i aplicació d’ordenances municipals prèvies a l’elaboració dels plans d’igualtat. Això permetria establir un marc de desenvolupament de les polítiques municipals d’igualtat consensuat que seria d’obligat compliment i amb repercussió a la ciutadania, independentment de qui governés en cada moment.
Si volem que els ajuntaments ?esdevin?guin eines útils en la lluita contra el patriarcat i per la igualtat de gènere, hem d’anar en aquesta línia. Si no, any rere any, 8 de març rere 8 de març, haurem de lamentar que mentre unes lluitem per fer passos endavant, altres ens estiren perquè tornem enrere.

Aquest article va ser publicat inicialment el 8 de març de 2015 al Diari de Girona: http://www.diaridegirona.cat/girona/2015/03/08/politiques-digualtat-girona/713448.html

FRANCESC TORRES MONSÓ i l’EIXIMENIS

S’ha mort en Torres Monsó. Li ho he dit a la meva filla de 5 anys i hem parlat de nou sobre la mort intentant respondre-li tot de preguntes tan estrambòtiques com lògiques que fan les criatures a aquesta edat. En algun moment de la conversa li he comentat alguna cosa com ara que és important el que fem en vida i que és això pel que ens recordaran i aleshores hem parlat d’algunes de les coses que ha fet en Torres Monsó. Ella en sap moltes (amb una mica de vergonya reconec que quasi més que jo) perquè ho ha après a l’escola, amb en Pep Admetlla. Parlem de les seves escultures i de com les han treballat observant-les, tocant-les i enfilant-s’hi, parlant-ne, dibuixant-les o reproduint-les amb plastilina i fins i tot llançant-les a terra amb l’ajuda dels més grans per veure com agafen noves formes. M’explica la seva versió de la força de la gravetat a partir de la caiguda de les lletres i em fa més preguntes que em costen de respondre. I jo somric contenta de que aprengui tantes coses, de que ho aprengui així, experimentant, de que ho faci en una escola pública, de que no pari de fer-se i fer-me preguntes, d’aprendre tant jo darrere seu… i somric també agraïda amb en Pep i amb la seva mestra per acompanyar-la en aquest procés i amb en Torres Monsó per donar-nos tants motius d’orgull, com a gironina i com a mare.

Ara, durant uns dies, se’n parlarà molt de’n Torres Monsó però si voleu recordar-lo d’una manera original, us recomano que ho feu a través del treball que l’alumnat de l’Eiximenis amb el guiatge d’en Pep Admetlla ha estat fent durant molts anys i d’aquest recull que en va fer el curs passat: “a,b,c, què? En homenatge a Francesc Torres Monsó, l’home i l’artista”. Apa doncs, gaudiu-ne!

RELLEU A LA 22

Tot just començar l’any, s’ha fet pública una notícia d’impacte cultural per Girona: el relleu a la llibreria 22. D’una banda, és una notícia agradable en un context en què tirar endavant una petita empresa no és gens fàcil i en què precisament hi ha un degoteig de comerços “dels de tota la vida”, incloses llibreries, que tanquen. Saber que la 22 continua amb força és motiu d’alegria.

Està clar, però, que un relleu sempre implica una certa pèrdua i en aquest cas la 22 perd (o mig perd) en Guillem, la seva ànima des que va néixer, com una aposta de vint-i-cinc socis per cobrir un buit cultural de la ciutat. En Guillem ha estat i és el que avui alguns anomenen un activista cultural i, des de la 22, ha impulsat la cultura del llibre a Girona organitzant de forma incansable pilons d’activitats des de les contínues presentacions de llibres fins als Premis Casero que han esdevingut un referent cultural a Girona i del sector del llibre. I deia mig perd perquè coneixent en Guillem estic segura que encara me’l creuaré un munt de vegades al carrer Grober o a la plaça Mercadal, anant cap a la llibreria. I no tan sols això, sinó que de ben segur que continuarà impulsant i implicant-se en l’activitat cultural gironina com fins ara, sigui al Truffaut, inaugurant exposicions d’art…

La notícia, però, precisament és agradable pel relleu que promet continuïtat i alhora caràcter propi. En Jordi, que va començar venent diaris al quiosc, ha esdevingut un gran llibreter, d’aquells que no abunden, a qui (si hi vas a l’hora adequada) pots demanar recomanacions personalitzades o amb qui pots discutir sobre la darrera lectura. De ben segur que en Jordi esdevindrà una nova ànima per a la 22 assegurant la continuïtat del projecte que va començar fa més de 30 anys però alhora imprimint-li un nou segell.

Des d’aquí, doncs, vull desitjar-los el millor a tots dos perquè cadascun en les seves noves tasques continuïn gaudint i fent-nos gaudir del gust de remenar, fullejar, comentar, criticar, recomanar, explicar i fins i tot llegir llibres.

PAM A PAM PER EXERCIR UN CONSUM RESPONSABLE

Ahir vaig tenir la sort de participar en la ruta que s’ha organitzat com a tret de sortida del projecte Pam a Pam a Girona. Fa temps que segueixo de prop el naixement d’aquest projecte de SETEM i la Xarxa d’Economia Solidària (XES) a Girona i tot i que de moment no m’hi he pogut implicar massa m’ha fet molta il•lusió veure’n els primers resultats. Pam a pam és un mapa col•laboratiu d’iniciatives d’economia solidària, és a dir una gran eina per exercir un consum responsable. Precisament per això el trobo tan interessant.
Crec en la possibilitat d’una economia responsable que, en comptes de tenir per únic objectiu l’obtenció del màxim benefici econòmic, contempli altres criteris de justícia social o ambientals. Per això, tot i que amb moltes contradiccions i concessions, intento exercir també un consum responsable seguint la lògica de les 3R (reduir, reutilitzar i reciclar) i alhora optant per banques ètiques, cooperatives, productes de proximitat i ecològics… No sempre és fàcil, però, exercir aquest consum responsable. D’entrada perquè sent encara minoritàries la logística familiar a vegades ho fa difícil. Sobretot, però, perquè sovint el mateix exercici d’aquest consum genera contradiccions i dubtes que no ens veiem capaços de superar. Així, per exemple de cop i volta apareix una fleca on diuen que fan pa ecològic i artesanal però després t’assabentes que és propietat d’un gran grup empresarial que explota els seus treballadors i treballadores o decideixes fer-te d’una cooperativa de consum però quan t’adones que has d’anar amb cotxe a buscar la cistella se’t genera el dubte de que això sigui gaire sostenible.
I aquí rau, precisament, el gran interès d’aquesta iniciativa, ja que t’ajuda a exercir aquest consum responsable no només situant-te en un mapa comerços o serveis que entrarien en aquest concepte sinó, encara millor, les caracteritza i classifica a partir de 15 criteris perquè cadascú pugui exercir un consum conscient. Criteris com la proximitat, la forquilla salarial, la transparència, l’equitat de gènere, la democràcia interna o el programari lliure que es mostren amb una puntuació de l’1 al 5 i que es valoren a través d’un qüestionari que es passa en una visita a les instal•lacions. Tot plegat, doncs, facilita a les persones consumidores que puguem exercir un consum responsable i alhora podem dir que ajuda a les iniciatives d’economia social a difondre la seva activitat. No deixeu, doncs, de visitar-lo: http://pamapam.org/ca
No voldria acabar sense reconèixer i agrair la tasca de moltes persones sovint de forma voluntària per tirar endavant aquest projecte i animar a tothom a utilitzar el mapa per identificar iniciatives però també a col•laborar-hi bé sigui proposant comerços, experiències o iniciatives susceptibles de ser al Pam a Pam o fins i tot formant part de l’equip de recerca d’alternatives (les xinxetes taronges) passant enquestes a les iniciatives proposades. Vinga, doncs, a veure si entre totes podem fer que aquest projecti creixi, creixi i creixi així com ho faci l’economia social alternativa al capitalisme.

MARE I ACTIVISTA

Fa ja uns quants dies, mentre anava a la Trobada per la Unitat Popular, donava voltes a aquest tema i se’m va ocórrer escriure un article que tot just avui completo. Hi anava acompanyada de la meva tercera filla que amb els seus dos mesos de vida ja m’ha acompanyat a unes quantes reunions, manifestacions i actes reivindicatius diversos.

Tot i tenir-ho assumit i tenir clar que ha de ser així si vull compaginar la meva maternitat amb l’activisme polític que feia fins ara, se’m fa estrany. Diguem que si més no, no és habitual trobar mares amb els seus fills o filles en aquest tipus de reunions, en canvi, però, és molt normal trobar-les en altres espais no tant diferents quan la temàtica gira entorn a la maternitat. Fins a cert punt és lògic, la maternitat acostuma a canviar també els interessos i fa que sovint deixem en un segon pla activitats que fins ara omplien bona part del nostre temps i preocupacions. Això és molt lícit, però no totes les dones ho senten així o no en totes les maternitats ni de forma tan absoluta i, per tant, podria ser lògic trobar mares recents participant en tots els àmbits de la vida.

En la nostra societat, però, això no és gaire comú i quan es dóna sovint comporta haver de renunciar a estar amb el nadó: heu vist mai una mare amb el seu nadó al Parlament? i en una reunió de l’associació de veïns? I en una de l’AMPA o d’un sindicat? Potser recordeu algun cas però precisament el recordeu per la seva excepcionalitat. En aquest sentit crec que ens ha fet un gran favor el moviment de les PAHs que sobretot gràcies a l’empenta de dones immigrades ha visibilitzat la imatge de dones actives en les lluites amb els seus nadons. I això és perquè en altres cultures és molt més habitual que les mares participin en la societat amb els seus nadons.

En el meu cas, he de reconèixer que tot i que ningú m’ha posat mai cap entrebanc per poder anar amb la meva filla per tot arreu, ha esdevingut una curiositat que tothom comenta precisament per poc habitual. Per això, en moltes ocasions, explico que, de fet, ara com ara és molt fàcil anar amb la nena en aquests espais ja que són entorns que faciliten que es satisfacin les seves necessitats que parlant d’una criatura de dos mesos podríem resumir en alimentació i contacte. També és veritat que m’he trobat moments en els quals he hagut de sortir una estona de la reunió o m’he vist canviant bolquers sobre la taula d’una oficina però vista l’experiència crec que és absolutament viable assistir a reunions amb nadons si tothom accepta situacions com que puguin rondinar en un moment determinat o que estiguis dreta passejant mentre la resta de gent està assegut a una cadira. Per tot plegat, espero que de mica en mica es normalitzi aquesta possibilitat ja que això ajudaria a que les dones puguem mantenir-nos actives en els espais que vulguem ser-ho més enllà de la nostra maternitat.

EL GUST D’ACOMPANYAR I SENTIR-SE ACOMPANYAT

Fa tot just una setmana vaig donar a llum a la tercera dels meus fills. Ho vaig fer al Trueta com els altres dos. En general sempre m’hi he sentit ben tractada i la majoria dels i les professionals m’han atès perfectament però en aquesta ocasió vaig quedar molt descontenta de la incapacitat d’algunes professionals per entendre el dret d’estar acompanyat. Aquest és un dret reconegut a la Carta Europea dels Drets dels Infants, integrada pel Síndic de Greuges de Catalunya (http://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=141): “3- Dret a estar acompanyat dels pares o de la persona que els substitueix el màxim de temps possible durant la seva permanència a l’hospital, no com a espectadors passius, sinó com elements actius de la vida hospitalària, sense que això comporti costos addicionals: l’exercici d’aquest dret no ha de perjudicar de cap manera, ni obstaculitzar l’aplicació dels tractaments als quals se l’ha de sotmetre.”

Resulta que a la menuda li van haver de fer un parell d’analítiques i vaig voler acompanyar-la en aquest mal tràngul. Doncs per increïble que pugui semblar, fer-ho em va suposar haver-me de discutir amb diverses professionals. Li feien a la mateixa planta, en un espai on s’hi pot entrar sense problemes quan li fa la revisió el pediatra o en altres ocasions. No sé perquè, però, el fet que hi anés mentre li treien sang suposava un problema. La meva insistència va permetre que hi pogués ser present i poder-la agafar en braços de seguida que van acabar però em va saber greu haver d’insistir tant per poder-ho fer i haver de suportar el mal humor d’una auxiliar i una infermera com a resposta a la meva insistència. Els nadons, des del moment del naixement, reconeixen la seva mare i durant molt temps acostuma a ser la seva persona principal de referència. De fet, tan bon punt saben fer-ho, ho expressen demanant la mare quan es desperten a la nit, quan es fan mal o no es troben bé, o quan han d’afrontar qualsevol situació que els genera por o angoixa. De tant petits, però, el fet que no sàpiguen demanar-ho, no vol dir que no vulguin el mateix, tot al contrari, sovint ho expressen clarament tot i que sense paraules quan deixen de plorar així que els agafa la mare. Per això, crec que tenen el dret a estar acompanyats com qualsevol altre infant i, mentre no poden demanar-ho, són la seva mare o el seu pare qui ho hauran de fer per ells i elles. El fet de sentir-se acompanyat és una necessitat en qualsevol moment de la vida, però també el fet d’acompanyar a algú que estimes és un acte d’amor que pot ser dur però agradable alhora.

Doncs bé, crec que encara cal treballar aquest i molts altres aspectes sobre els drets dels pacients i concretament sobre com aquests s’articulen a través dels seus pares i mares en el cas de nadons en els hospitals. De fet, però, diria que fins i tot sovint només cal fer l’esforç com a professional de posar-se en el lloc de l’altre, escoltar i atendre la demanda de manera respectuosa sobretot quan això no suposa cap perjudici ni complicació per a la realització de les proves o tractaments a rebre.

No voldria acabar aquest escrit, però, sense agrair a totes i tots aquells professionals que sí que van escoltar i respectar les nostres demandes i ritmes i van fer més agradable la nostra estada a l’hospital, a totes elles, moltes gràcies!

VACANCES AMB LA TRIBU

Ahir llegia al Punt Avui un article sobre el fet de passar les vacances en família al poble d’origen i em considerava una privilegiada pel fet de poder gaudir d’aquesta opció. Com els casos de què parlava l’article, des de sempre he passat les vacances al poble de la meva mare, Garriguella, molt més a prop dels que apareixien en l’article, fet que facilitava que a més de les vacances hi pogués anar els caps de setmana. Anàvem a casa l’àvia i, com a nena, reconec que ha estat un luxe poder viure aquesta experiència. Ara hi vaig amb la meva mainada i hi descobreixo molts altres privilegis.
Més enllà del tema econòmic que origina l’article, la vivència de conviure amb la família extensa: avis i àvies, tiets i tietes, cosins i cosines… és realment enriquidora. L’article en parla i utilitza la famosa dita africana “fa falta tota una tribu per educar un infant”. En temps d’ndividualismes i de viure en famílies sovint molt reduïdes, recuperar aquests moments de tribu és agradable i poder gaudir d’unes vacances en aquest context és un luxe en molts sentits.
Per la mainada suposa un munt d’experiències interessants: la llibertat que permet el poble enfront a la ciutat, compartir les tasques de l’hort amb una tia àvia, ajudar els avis a la cuina o a arreglar el jardí, jugar amb cosins i cosines més grans o més petits, divertir-se amb tiets i tietes molt disposats a jugar, parar grans taules dia rere dia, viure diferents maneres de fer i d’educar i tot plegat sense horaris, sense més obligacions que el respecte mutu i la col.laboració en les tasques comunes.
Pels pares i mares aquesta llibertat de fills i filles, la inexistència d’horaris rígids i el compartir la cura de la mainada amb altres adults suposa també evidentment una relaxació de les obligacions del dia a dia de tot l’any, és compartir temps amb la mainada i alhora gaudir de moments per un mateix, un luxe sobretot quan la mainada és menuda, però també és aprendre de l’experiència dels avis. La veritat és que el meu concepte de vacances cada vegada s’acosta més a tot això i sí, em considero privilegiada per poder-ne gaudir.

SETMANA MUNDIAL DE L’ALLETAMENT MATERN

En la setmana de l’alletament matern, una de les imatges que ha donat la volta al món és la d’una mare tailandesa donant el biberó al seu fill amb síndrome de down. Era una mare de lloguer que havia tingut bessons i aquest havia estat rebutjat perquè tenia síndrome de down.
Una vegada més m’he preguntat com és que aquesta mare no alletava el seu fill. De motius n’hi poden haver molts, però, si és mare de lloguer, possiblement no té massa recursos econòmics i això fa més perillosa la lactància artificial, de cost elevat. D’altra banda, també és cert que les característiques del nadó associades a la síndrome de down sovint poden dificultar, habitualment no impossibilitar, l’alletament. Però què ha fet que aquesta mare optés per l’alletament artificial? Ha estat una decisió meditada o més aviat el resultat d’una manca de suport o d’informacions errònies que hagi pogut rebre?
Està clar que les opcions de lactància natural o artificial hi són i cal respectar qualsevol decisió que prengui la mare en aquest sentit però em sap greu veure tant aquí com en altres països com a mares amb pocs recursos econòmics se’ls complica la vida empenyent-les per un o altre motiu a un alletament artificial que els costarà molt de mantenir amb la qualitat que requereix.
Fa un temps vaig tenir una discussió amb una companya arran de la publicació d’una notícia plena de falsedats sobre el fet que mares amb dèficits alimentaris no podien alletar els seus nadons per la manca/mala qualitat de la llet. Podeu veure la notícia aquí i alguna de les respostes contrastades aquí. El cas és que està comprovat que no és cert que la desnutrició o la malnutrició d’una mare faci empitjorar significativament la qualitat de la llet i en canvi precisament en aquests casos és perillosa una lactància artificial impossible de mantenir. Perquè, doncs, tantes mares de tot el món es veuen empeses a la lactància artificial? Una vegada més la indústria de l’alimentació infantil hi té molt a dir.
En la setmana de l’alletament matern podem estar contentes perquè cada vegada tenim més informació, s’han creat mecanismes de protecció a l’alletament matern i aquesta opció demostradament més beneficiosa per la salut dels nadons augmenta en països com el nostre. Al mateix temps però ens hem de preocupar perquè precisament és en les famílies amb menys recursos econòmics on l’alletament matern recula provocant una dependència d’alt cost que sovint genera perills per la salut dels infants al no poder-se mantenir amb les exigències necessàries.

ESCOLA, PARTICIPACIÓ I LLUITA

Dissabte passat vam celebrar la Festa Major de l’Escola Eiximenis. Tot i que el temps ens va donar alguns ensurts va ser un gran dia tant pels nens i nenes com per les famílies de l’escola. L’AMPA, sobretot a través de la comissió de festes, és l’encarregada de l’organització amb la col·laboració especial de la classe de 5è que aprofiten l’ocasió per organitzar activitats diverses per recaptar diners pel viatge de final de primària del curs que ve. Es van fer mostres de les diferents extraescolars que es fan a l’escola al llarg de l’any (coral, dansa, fang, robòtica…) i activitats pensades pel gaudi de tota la mainada de l’escola, des d’un taller de circ fins l’esperada festa de l’escuma, completant-ho amb el sempre nombrós sopar i música final. La gràcia de tot plegat rau en la implicació a diferents nivells de moltes de les famílies de l’escola que fan que aquest dia esdevingui realment especial per l’escola i sobretot per tota la mainada.

El mateix dissabte hi havia també una altra gran festa per l’escola catalana, una festa reivindicativa en forma de manifestació en la qual prop de 100000 persones es van reunir a Barcelona per defensar l’escola en català i protestar per les agressions contra el model d’escola catalana. Unes agressions que tenen com a exemple més clar la nova llei d’educació imposada pel ministre Wert i el govern del PP però també les polítiques de retallades del govern de la Generalitat (ahir enmig de les samarretes verdes, se’n veien moltes de grogues que mostraven també aquest rebuig). La manifestació va aglutinar polítics, mestres, membres dels moviments socials… i sobretot un munt de famílies, en definitiva moltes persones que ja han crescut amb aquest model educatiu o que hi han vist créixer els seus fills i filles, que creuen fermament en la seva capacitat de cohesió social i es neguen a acceptar que ens el desmuntin precisament per aconseguir trencar aquesta cohesió social.

És veritat que sovint ens costa dedicar el nostre temps a participar en lluites o causes que vagin més enllà del nostre entorn proper, però també és veritat que en el nostre dia a dia moltes, moltíssimes activitats es tiren endavant gràcies a la col·laboració desinteressada de persones que s’impliquen en allò que es senten seu. I precisament aquesta és la clau, la proximitat i el fet de sentir-nos nostra una cosa fa que tinguem la necessitat de defensar-ho i implicar-nos en el seu bon desenvolupament i que gaudim fent-ho. Per això, ens implicarem en l’escola i defensarem de totes les agressions vinguin d’on vinguin el sistema educatiu públic català perquè ens el sentim nostre i hi creiem.

EL MISTERI DEL PREMI DE LA PLAÇA CONSTITUCIÓ

L’ampliació del pati de l’Escola Eiximenis ha estat una reivindicació històrica tant per part de l’equip de mestres com per part de l’AMPA de l’escola. Una reivindicació entesa i reclamada des de molts altres sectors. Apareix per exemple com a tema pendent a nivell de ciutat en l’article de Jordi Navarro en el seu bloc i fins i tot articulistes com el recentment traspassat Jordi Vilamitjana o Joan Ribas han dedicat unes línies a defensar aquesta necessitat.

Ja quan es va construir la plaça constitució es va fer aquesta demanda que no es va atendre i a posteriori han sorgit altres propostes com la d’utilitzar la seu de la subdelegació del govern que tampoc ha acabat de tirar endavant.

Enguany la insistència de l’escola ha fet que la regidora d’Educació, Isabel Muradàs, assumís la proposta i hi anés treballant. La demanda de l’escola sempre ha estat doble, per una banda el fet de guanyar espai de pati i per l’altra la de poder disposar d’algun espai polivalent prou gros perquè servís per realitzar activitats diverses que podrien anar des de l’educació física com la celebració d’assemblees de l’escola o espectacles on puguin assistir tota la mainada o que es puguin obrir a les famílies.

Finalment, a finals de març va sortir als mitjans de comunicació la notícia de que l’escola Eiximenis creixeria per la Plaça Constitució: “l’equip de CIU farà una proposta perquè una part de l’espai públic sigui pati” remarcava l’article del diari El Punt Avui. De veritat? Podia ser que aquella reivindicació històrica de la qual ja havia sentit a parlar quan jo anava a l’escola es fes realitat? Doncs més aviat no, la proposta que l’equip de govern va presentar al Consell Escolar de l’Eiximenis i que es va publicar a la premsa no tenia res a veure amb això (podeu veure’n la imatge). La proposta consistia en el creixement del pati en alçada a partir de la construcció d’un porxo que al seu temps faria de pati. Com a mare de l’escola, no m’agrada gens la proposta a la qual veig molts inconvenients: no respon a la doble demanda de l’escola (pati i espai polivalent), augmenta l’espai de pati a base d’empitjorar-ne la qualitat (pèrdua d’espai verd, dificultats en la vigilància, sol excessiu al pati de sobre i engabiament al de sota, impossibilitat de transitar d’un a altre pati amb facilitat…). I la pregunta és, perquè s’opta per aquesta opció pròpia de barris barcelonins sense sòl per on créixer quan tenim una plaça enorme i sobradament infrautilitzada al costat? Doncs segons l’equip de govern, d’una banda per motius econòmics i per altra perquè la plaça té un premi FAD d’arquitectura que complica moltíssim la seva modificació. Una explicació que, segons em consta, també van donar als veïns del Mercadal que van demanar una reforma de la plaça a través dels processos participats.

Doncs bé, resulta que una mare de l’escola encuriosida per aquesta dificultat que suposava el premi, va fer una recerca i… sorpresa! El premi FAD no existeix, l’edifici que té un premi FAD és el que havia allotjat el Banc d’Espanya però la plaça Constitució, res de res. I doncs, ens prenen el pèl o són més ineptes del que creia i tot? Potser una mica tot plegat, en la meva opinió, el govern de CIU ens vol donar gat per llebre posant una solució barata per tancar un tema que fa molts anys que s’arrossega i el que està fent, de fet, és preparar la campanya electoral de les properes eleccions municipals. A més d’aquestes promeses a l’Escola Eiximenis, darrerament aquest equip ha promès porxos a l’Escola Migdia, al Pla i al Cassià Costal. Tenir tantes famílies contentes pocs mesos abans de les eleccions és una bona estratègia per aconseguir vots i una bona manera de fer oblidar que la partida d’inversió a les escoles ha baixat un 33% des que governa CIU passant de 150.000€ el 2011 a 100.000€ el 2014.