EL GUST D’ACOMPANYAR I SENTIR-SE ACOMPANYAT

Fa tot just una setmana vaig donar a llum a la tercera dels meus fills. Ho vaig fer al Trueta com els altres dos. En general sempre m’hi he sentit ben tractada i la majoria dels i les professionals m’han atès perfectament però en aquesta ocasió vaig quedar molt descontenta de la incapacitat d’algunes professionals per entendre el dret d’estar acompanyat. Aquest és un dret reconegut a la Carta Europea dels Drets dels Infants, integrada pel Síndic de Greuges de Catalunya (http://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=141): “3- Dret a estar acompanyat dels pares o de la persona que els substitueix el màxim de temps possible durant la seva permanència a l’hospital, no com a espectadors passius, sinó com elements actius de la vida hospitalària, sense que això comporti costos addicionals: l’exercici d’aquest dret no ha de perjudicar de cap manera, ni obstaculitzar l’aplicació dels tractaments als quals se l’ha de sotmetre.”

Resulta que a la menuda li van haver de fer un parell d’analítiques i vaig voler acompanyar-la en aquest mal tràngul. Doncs per increïble que pugui semblar, fer-ho em va suposar haver-me de discutir amb diverses professionals. Li feien a la mateixa planta, en un espai on s’hi pot entrar sense problemes quan li fa la revisió el pediatra o en altres ocasions. No sé perquè, però, el fet que hi anés mentre li treien sang suposava un problema. La meva insistència va permetre que hi pogués ser present i poder-la agafar en braços de seguida que van acabar però em va saber greu haver d’insistir tant per poder-ho fer i haver de suportar el mal humor d’una auxiliar i una infermera com a resposta a la meva insistència. Els nadons, des del moment del naixement, reconeixen la seva mare i durant molt temps acostuma a ser la seva persona principal de referència. De fet, tan bon punt saben fer-ho, ho expressen demanant la mare quan es desperten a la nit, quan es fan mal o no es troben bé, o quan han d’afrontar qualsevol situació que els genera por o angoixa. De tant petits, però, el fet que no sàpiguen demanar-ho, no vol dir que no vulguin el mateix, tot al contrari, sovint ho expressen clarament tot i que sense paraules quan deixen de plorar així que els agafa la mare. Per això, crec que tenen el dret a estar acompanyats com qualsevol altre infant i, mentre no poden demanar-ho, són la seva mare o el seu pare qui ho hauran de fer per ells i elles. El fet de sentir-se acompanyat és una necessitat en qualsevol moment de la vida, però també el fet d’acompanyar a algú que estimes és un acte d’amor que pot ser dur però agradable alhora.

Doncs bé, crec que encara cal treballar aquest i molts altres aspectes sobre els drets dels pacients i concretament sobre com aquests s’articulen a través dels seus pares i mares en el cas de nadons en els hospitals. De fet, però, diria que fins i tot sovint només cal fer l’esforç com a professional de posar-se en el lloc de l’altre, escoltar i atendre la demanda de manera respectuosa sobretot quan això no suposa cap perjudici ni complicació per a la realització de les proves o tractaments a rebre.

No voldria acabar aquest escrit, però, sense agrair a totes i tots aquells professionals que sí que van escoltar i respectar les nostres demandes i ritmes i van fer més agradable la nostra estada a l’hospital, a totes elles, moltes gràcies!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s