DOLOR

Fa uns dies, en el marc dels actes de commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, des de comissió d’educació i cohesió social de la CUP de Girona, vam organitzar una xerrada sobre dona i salut. Les dues ponents van saber enfocar-la de manera molt interessant, vam començar parlant de dolor, concretament de la fibromialgia, i  vam acabar parlant de la reproducció lligant les dues intervencions a partir de la idea de com la societat és capaç d’ignorar, menysprear i banalitzar una malaltia real i al mateix temps convertir en malaltia i abordar com a tal un fet natural com la reproducció, és a dir, l’embaràs i el part.

Ja en la xerrada, vam tenir la sort de poder escoltar dos casos particulars de fibromiàlgia (no sé els vostres noms, però gràcies per enriquir l’acte compartint la vostra experiència amb nosaltres). D’una banda, la visió d’una dona, mare, afectada per aquesta malaltia des de molt jove i el periple que va haver de viure fins que se li va reconèixer la malaltia: incomprensió, rebuig, qüestionament, culpabilització, autoexigència inassumible, desatenció… tan per part  del seu entorn més immediat com per part del sistema sanitari públic i privat. Tot plegat, juntament amb la incapacitació inherent a la malaltia, la va portar a una depressió i a una pèrdua de pes que podria haver tingut conseqüències molt greus. D’altra banda, la visió d’una filla amb una mare afectada per fibromiàlgia que de molt petita va viure la malaltia encara no diagnosticada de la seva mare des de la incapacitat d’entendre-ho no només per l’edat sinó perquè tampoc l’entorn adult en tenia cap resposta.

Posteriorment a aquesta també he pogut conèixer el cas d’una companya que porta un temps recorrent consultes mèdiques per trobar resposta al seu dolor. En aquest cas, finalment, sembla que la causa podria ser l’endometriosi. El cas, és que aquestes diverses experiències m’han fet reflexionar sobre la societat en què vivim i el sistema sanitari que tenim. Em pregunto, així, quina és aquesta societat que no reconeix, qüestiona, amaga, no empatitza, rebutja, culpabilitza i fins i tot insulta (no és això haver-se  de sentir que un metge et recomani d’anar al psicòleg quan tu li estàs parlant de dolor físic?) aquelles i aquells que pateixen dolor fins al punt que acaben vivint processos depressius? Quin sistema sanitari tenim que obliga a una persona que pateix a lluitar contra ell i a trucar mil portes per sentir-se escoltada, per sentir-se atesa, perquè se la creguin… en definitiva, per trobar resposta i tractament al seu dolor? Un dolor que, a més, té resposta, una resposta coneguda i que qualsevol pot trobar buscant una mica per internet.

Donant voltes a tot plegat en una nit d’insomni, vaig tornar a anar a parar a l’inici de la xerrada, al dolor, i a com s’unien les dues intervencions. Tenim, doncs, d’una banda un dolor que incapacita d’una forma ben real i que en canvi no es reconeix i de l’altra un dolor, el del part, que m’atreviria a dir que empodera (i sóc mare de dos criatures i properament d’una tercera) però que en canvi es maximitza en l’imaginari de les dones i s’empeny a evitar. Tristament paradoxal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s